El repte d’acabar una marató

Barcelona va viure, el passat 16 de març, una nova edició de la seva Marató. La ciutat, fent gala del seu esperit esportiu, ja fa 35 anys que acull aquesta prova reina de l’atletisme que, any rere any, compta amb la participació de grans figures internacionals i amb el suport incondicional dels seus ciutadans, que surten al carrer per donar ànims a tots els valents que intenten acabar els més de 42 km de la prova.

Però a part d’aquests esportistes d’elit, l’èxit de la Marató és la gran quantitat d’esportistes no professionals que volen posar-se a prova, que agafen el repte d’acabar una marató almenys un cop a la vida (la majoria repeteixen).

foto marato1Entre aquests esportistes, hi havia l’abonat d’UFEC Sabadell Manuel Muñoz, amb qui hem parlat per què ens expliqués des de dins l’experiència de viure una marató. Ens va remarcar el fet que no era la seva primera marató, ja l’havia fet l’any passat; l’objectiu de llavors era acabar-la i intentar gaudir dins de l’esforç que suposa realitzar una prova com aquesta, i en guarda un record imborrable: el patiment just, la temperatura ideal i “la família esperant a l’arribada”.

Aquesta vegada, doncs, s’havia preparat més a consciència, dedicant-li “moltes hores, molts quilòmetres”; s’havia marcat un objectiu més exigent que l’any anterior, les conseqüències del qual van fer-li comprendre “la duresa d’acabar una marató”. Tot  anava de meravella fins al quilòmetre 30,  però a partir del 32 va començar a patir rampes a les cames; de primer va pensar “que seria passatger però a cada pas que donava les rampes anaven en augment”, fins al punt que va haver de parar a cada quilòmetre fins l’arribada per estirar les cames i caminar uns metres; en aquells moments, ja no sentia “els ànims que et dóna el públic que hi ha per tot el recorregut, només volia acabar i no arribar amb massa mala cara perquè la meva família no em veiés en aquell estat”.

La sensació de superació del repte, a vegades no és prou forta per fer esvaïr el dolor i el cansament, però és aquesta la força del corredor de maratons, de l’esportista que treu, no sap d’on, “l’impuls per seguir endavant, sense cap necessitat”.

Passats uns dies, Manuel assegura que ja té ganes de “tornar-la a fer”.

I vosaltres, sou prou valents per fer-la?

Aquest post te 1 Comentari

  1. Arual escrigué:

    Felicidades Kiko!! Eres un gran ejemplo de sacrificio y constancia! Muy bien plasmado el sentimiento del sufrido corredor amateur!:)

Deixa un comentari